La mostra és una col·lecció de peces procedents d’aquesta país africà que pertanyen a les diverses ètnies que viuen a la Costa d’Ivori. L’objectiu és donar a conèixer la riquesa i pluralitat de les cultures del país, que comparteixen la pràctica de fer màscares de manera totalment artesanal, seguint les tècniques ancestrals dels seus avantpassats, i emprant com a matèria primera les fustes locals a les quals de vegades afegeixen elements decoratius de metall o materials naturals.
L’exposició és itinerant i es mostrarà més endavant a altres centres de Catalunya i Espanya.
Dates: de 24 de gener al 09 de febrer de 2012
Lloc: Amics de la UNESCO de Catalunya, carrer de Mallorca, 207. Barcelona
Organitza: Amics de la UNESCO de Barcelona amb la col·laboració de la Fundació LLEAM i African Women’s Rescue
Bamako, premier jour de tournage du clip de la chanson « Non à l’excision » de Tiken Jah Fakoly. Deux réalisateurs filment l’envers du décor. En approchant les comédiens et les techniciens. Ils veulent comprendre comment les hommes maliens vivent cette question de l’excision dans leur propre existence.
Otho et Shad ont quitté Abidjan pour l’aventure sur les terres européennes. Ils rêvent de revenir au pays en bienfaiteurs.
Otho reconduit à la frontière sans rien, devient un paria chez lui. Shad, après affrontements et bagarres dans les mégapoles du nord, rentre en héros mais pas “clean, clean” comme il l’aurait voulu.
Après l’océan enlace l’Afrique et l’Europe à travers deux destins : l’ascension à tout prix et la lutte contre le déshonneur.
Abidjan riche d’un tiers d’étrangers est le siège d’un phénomène vocal unique. D’origines diverses, chaque artiste se forge un destin musical dont l’identité hybridée reste forte.
La musique du film est faite de chants originaux issus du reggae, du rap, du ragga et d’autres synthèses musicales de la nouvelle Afrique, comme de traditions diverses, culturelles ou religieuses. Tous les musiciens ont accepté de laisser de côté leur propre formation, leurs arrangements instrumentaux, pour entrer dans cette épure dédiée aux voix du grand port lagunaire, ces trésors souvent enfouis dans des arrangements trop lourds. Parfois, la règle du a capella a été assouplie avec une corde, une percussion… ou avec un peu d’instrumental acoustique en post production.
J’ai cherché une unité musicale et sonore qui dépasse les vieux clivages « tradition, modernité » pour atteindre les strates profondes et communes à cette ville unique.
Les artistes:
TIKEN JAH FAKOLY / CHORALE Ste CATHERINE / LES GO DE KOTEBA / KAJEEM et KARIM KOITA / MIKE DANON, GILLES BEBLO, HERVE KOFFI / DJELI MOUSSA DIAWARA / TESSIGA YEO / TROH GUEDE / KALUJAH / JOHN KYFFY / LES NOUNOUMA / HONAKAMY / SUNDAY ODJELEYE / ALI WAGUE
Bronx-Barbès (2000), dirigida també per Éliane de Latour
Toussaint (Diate) and Nixon (Ousseni) are teenage friends in the Ivory Coast who can’t find jobs. After accidentally killing someone in defense of Nixon, Toussaint and Nixon join Bronx, the local gang that rules the ghetto, for protection. Toussaint quickly establishes himself as a worthy warrior in robberies arranged by his mentor (oldsta), Tyson (Shang Lee Souleyman Kere) and gains enough status to be seen as an oldsta, rather than yougsta among the kids that came in at the time he did. He uses this position to cut short a gang rape of Mariam (Dogo), a slender girl that he fancies, and then he takes her on as his woman. Meanwhile, Nixon and some other impatient youngstas, decide to pull a job on their own, with a fake gun. When they mess up, one youngsta is beaten to death by the neighbors and Nixon is tracked down by the police and jailed.
Mientras toda España tenía los ojos puestos en Sudáfrica -a través de la pantalla del televisor-, Rafael Cabanilas recorría la parte oeste del continente del mismo nombre dejando que fueran los africanos, grandes aficionados al fútbol, quienes le pusieran al día sobre los avances de la roja.
Acompañado de su mochila y un guía, Tourbate, -que más que guía era amigo-, Rafael recorrió casi 4.000 kilómetros conociendo lugares remotos, y no tan remotos, de Togo, Benín, Burkina, Ghana y Costa de Marfil. Cargado siempre con la cámara y su pequeño bloc de notas, el autor fue recogiendo vivencias, retratos, paisajes y acontecimientos para ofrecérnoslos ahora en su último libro, “Hojas de Baobab”…
La novel la narra la història de Fama, príncep malinké i últim descendent de la dinastia Doumbouya de Horodougou. Fama, destronat i reduït a la misèria, ja no és més que un carronyer de funerals que va a pidolar de sacrifici en sacrifici i al que només li queda el recurs de la paraula per expressar el seu menyspreu i amargor. La seva dona, Salimata, càrrega amb la maledicció de ser estèril i els records de la seva dura infància: el ritu de l’ablació, la violació, el matrimoni forçós amb Baffi, el rapte després de la mort del seu marit, i finalment la seva fugida a través de la selva. L’autor, amb una prosa que sembla restituir el ritme africà, ens mostra la realitat de l’Àfrica postcolonial. Les promeses de progrés fetes als africans, colonitzats i abandonats quan es van emancipar, no es van complir. El poble mateix, Togabala, aparentment garant de la tradició està en total decadència i ha perdut tota la seva autenticitat. La novela reflecteix l’enfonsament d’una societat completament desestabilitzada que s’ha extraviat les seves referències, primer sota la dominació colonial i després amb els poders corruptes dels dirigents de les independències.
The Ivory Coast, with 36% of global exports, is the world’s biggest producer of cacao. Cacao is used to make chocolate and huge sums of money are involved. This money is often used to fuel wars and corruption. It is thought tens of thousands of children work in the cacao industry. The work they do is heavy and dangerous. Most of the children hardly ever see the inside of a classroom anymore. In some cases the children are even forced to work in the cacao fields without pay. Modern day child slavery.
Costa d’Ivori, amb un 36% de les exportacions mundials, és el major productor mundial de cacau. El cacau s’utilitza per fer xocolata i grans sumes de diners hi estanin volucrats. Aquests diners s’utilitzen sovint per les guerres i la corrupció. Es creu que desenes de milers de nens treballen en la indústria del cacau. El treball que realitzen és pesat i perillós. La majoria dels nens no veu mai més l’interior d’una aula. En alguns casos els nens són obligats fins i tot a treballar a les plantacions de cacau sense ser pagats. És la moderna esclavitud dels nens d’avui dia.
El pequeño Nicolas y la gran África, per Marc Euler Ble Ogou
Hay una corriente de pensamiento sobre África que dice que ya hemos tenido tiempo para organizarnos y desarrollarnos, que no se puede culpar a Occidente de nuestra situación y que los africanos somos los responsables de ella. Incluso hay africanos que comparten esas opiniones, tanto entre los ciudadanos “corrientes” como entre intelectuales o dirigentes.
En Occidente, Nicolas Sarkozy ha sido probablemente el defensor más ruidoso de esta opinión. Ya nos lo dijo en Dakar, en el famoso discurso en la Universidad Cheikh Anta Diop de 2007: los africanos todavía no formamos parte de la Historia, como los franceses, y Francia pretende tener con nosotros una relación desacomplejada, empezando de cero, ya que no se siente responsable de lo que nos pasa.
Sobre el papel, todo parece justo. Después de todo, la esclavitud se abolió hace siglos y Costa de Marfil, por ejemplo, obtuvo su independencia en 1960. En teoría, deberíamos haber avanzado mucho y Occidente nos recuerda que si no lo hemos hecho se debe, en gran parte, a gobernantes corruptos que no han trabajado por su pueblo.
Sin embargo, quien sostiene esas opiniones se olvida de explicar que muchos de esos gobernantes llegaron al poder gracias a Occidente y sus multinacionales y allí se mantuvieron hasta que dejaron de ser útiles a las ex metrópolis (véase el caso de Bokassa en la República Centroafricana). También los occidentales desacomplejados que no se sienten responsables del “fracaso” de África olvidan que cuando tuvimos dirigentes dignos, que podían trabajar realmente por el continente, Occidente se ocupó de mandar a sus mercenarios para quitarlos de en medio o de corromper a otros africanos para hacerlo por ellos (véanse los casos de Nkrumah, Sankara o Lumumba).
Un fil vermell invisible connecta a aquells que estan destinats a trobar-se, malgrat del temps, del lloc, malgrat de les circumstancies. El fil pot tensar-se o embolicar-se, però mai podrà trencar-se.
tradició oral africana
Benvolgut germà blanc
quan vaig néixer, era negre,
quan vaig créixer, era negre,
quan estic al sol, sóc negre,
quan estic malalt, sóc negre,
quan mori, seré negre.
Mentre que tu, home blanc,
quan vas néixer, eres rosa,
quan vas créixer, eres blanc,
quan tens fred, ets blau,
quan tens por, ets verd,
quan estàs malalt, ets groc,
quan moris, seràs gris.
Llavors, quin de nosaltres dos
és l'home de color?
"Els pares que adopten posen paraules en lloc de cromosomes"
Eva Giberti
Línia del temps
21.09.07_ Visita a AAiM i a l'ICAA
15.11.07_ Visita a FADA
12.12.07_ Decisió
05.02.08_ Sol·licitud a l'ICAA
28/29.03.08_ Inici valoració (CI)
10.10.08_ Data del CI positiu
27.10.08_ Rebem CI positiu
19/20.11.08_ Visites a IPI
24.11.08_ Visita a Balbalika
22.01.09_ Signatura amb IPI
Març del 2009_ El nostre expedient marxa cap a Ivori
29.09.09_ El millor dia de la nostra vida
04.01.10_ Comença l'aventura, ja som tres!
