Història III

El 1990 centenars de funcionaris van iniciar una vaga, recolzada pels estudiants, les violentes protestes de carrer l’assenyalaven com a culpables de la crisi econòmica, la corrupció i el tren de vida dels alts càrrecs del govern. L’agitació social va assolir cotes d’una intensitat sense precedents, debilitant la imatge d’Houphouët-Boigny i obligant el govern a acceptar la democràcia pluripartidista. Les eleccions presidencials de 1990 van ser les primeres que van comptar amb la participació d’altres partits polítics, i en conseqüència Houphouët-Boigny només va obtenir un 85% dels vots, en lloc del habitual 99,9%, però el president va morir el 1993. El seu successor, Henri Konan-Bédié, era membre de l’ètnia baulé i president de l’Assemblea Nacional. L’octubre de 1995, Bédié va ser reelegit per aclaparadora majoria davant d’una oposició desorganitzada i dividida. El president va augmentar el seu control sobre la vida política, i va empresonar centenars d’opositors. El panorama econòmic, en canvi, va semblar millorar, amb una inflació decreixent i un intent de acabar amb el deute extern.

El caràcter imprevisible i volàtil de l’Àfrica va tornar a posar-se de manifest a finals de 1999. Un grup de generals descontents va organitzar un cop de estat i el president Bédié es va exiliar a França. Dirigits pel general Robert Guéi, els militars van fundar el COSUR (Comitè Supervisor per a l’Organització del Referèndum). El cop va comportar una disminució de la criminalitat i la corrupció, i els generals van advocar per l’austeritat i en van promoure una campanya pública a favor d’una societat menys malgastadora.

Félix Houphouët-Boigny, Henri Konan-Bédié i l'actual president Laurent Gbagbo

Félix Houphouët-Boigny, Henri Konan-Bédié i l'actual president, Laurent Gbagbo

L’octubre de 2000 es van celebrar unes eleccions en les quals Laurent Gbagbo disputava la presidència a Robert Guéi, però no van resultar pacífiques ni democràtiques. Guéi va tractar de manegar els comicis en el seu favor, provocant un alçament popular, al voltant de cent vuitanta víctimes mortals i la ràpida ascensió de Gbagbo al poder. El Tribunal Suprem va impedir al líder de l’oposició musulmana, Alassane Ouattara, la participació en les eleccions, al·legant que es tractava d’un ciutadà de Burkina Faso, i per tant inhàbil per ocupar la presidència. També se li van tancar les portes en les eleccions legislatives del 12 de desembre, amb el consegüent esclat de protestes violentes en les quals els seus partidaris, principalment del nord musulmà del país, es van enfrontar a la policia antidisturbis a la capital, Yamussukro. La sagnant violència preelectoral va posar en evidència que les tensions ètniques i polítiques a Costa d’Ivori no es resoldrien fàcilment. Entre reiterades acusacions d’intent colpista per part del partit liberal Unió de Republicans, d’Ouattara, Gbagbo va assumir la presidència després de les recents eleccions; la Unió de Republicans va boicotejar el resultat. En un ambient de creixent hostilitat envers els residents estrangers, la situació era insegura.

El 19 de setembre de 2002, les tropes del nord es van amotinar i es van fer amb el control de gran part del país. L’antic president Guéi va ser assassinat en principi de la contesa. L’alto al foc amb els rebels, plenament recolzat per la població del nord, majoritàriament musulmana, va durar poc i de seguida es va reprendre la lluita per les principals zones productores de cocos. França va enviar tropes per mantenir els límits de l’alto al foc, i les milícies, que incloïen els senyors de la guerra i lluitadors de Libèria i Sierra Leone, van aprofitar la crisi per apoderar-se de parts del oest.

A gener de 2003, el president Gbagbo i els líders rebels van firmar acords per a la creació d’un ‘govern de la unitat nacional’. Es va aixecar el toc de queda i les tropes franceses van netejar l’anàrquica frontera occidental del país. Però els problemes centrals van romandre, i cap part no va aconseguir seus objectius.

Des de llavors, el govern de la unitat ha demostrat ser molt inestable. El març de 2004, 120 persones van ser assassinades en una marxa de l’oposició. Després es va saber que els assassinats van ser premeditats. Encara que es van enviar contingents pacificadors de l’ONU, les relacions entre Gbagbo i la oposició van continuar deteriorant-se.

Anuncis

0 Responses to “Història III”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




Un fil vermell invisible connecta a aquells que estan destinats a trobar-se, malgrat del temps, del lloc, malgrat de les circumstancies. El fil pot tensar-se o embolicar-se, però mai podrà trencar-se.

tradició oral africana

Benvolgut germà blanc
quan vaig néixer, era negre,
quan vaig créixer, era negre,
quan estic al sol, sóc negre,
quan estic malalt, sóc negre,
quan mori, seré negre.
Mentre que tu, home blanc,
quan vas néixer, eres rosa,
quan vas créixer, eres blanc,
quan tens fred, ets blau,
quan tens por, ets verd,
quan estàs malalt, ets groc,
quan moris, seràs gris.
Llavors, quin de nosaltres dos
és l'home de color?
"Els pares que adopten posen paraules en lloc de cromosomes" Eva Giberti

Línia del temps

21.09.07_ Visita a AAiM i a l'ICAA
15.11.07_ Visita a FADA
12.12.07_ Decisió
05.02.08_ Sol·licitud a l'ICAA
28/29.03.08_ Inici valoració (CI)
10.10.08_ Data del CI positiu
27.10.08_ Rebem CI positiu
19/20.11.08_ Visites a IPI
24.11.08_ Visita a Balbalika
22.01.09_ Signatura amb IPI
Març del 2009_ El nostre expedient marxa cap a Ivori
29.09.09_ El millor dia de la nostra vida 04.01.10_ Comença l'aventura, ja som tres!

Espai Àfrica Catalunya

Categories

Anuncis

%d bloggers like this: